Pel·lícules per sucar-hi pa
Tot i que de llargmetratges de temàtica culinària n’hi ha molts, la major part dels cops el menjar hi juga un paper anecdòtic, més com a rerefons d’una història d’amor entre un home i una dona que per explicar una història d’amor d’un home o una dona per la gastronomia. Però, haver-n’hi, n’hi ha. Aquestes són algunes de les nostres favorites, en ordre cronològic.
Us sona Un món de fantasia? No? I Willy Wonka & the chocolate factory (Mel Stuard, 1971)? Ara sí, oi? El títol original porta a la memòria la inquietant història del nen pobre que troba en una tauleta de xocolata un tiquet per a una visita al fantàstic obrador on es fan aquestes llaminadures. El 2005 Tim Burton en va fer una adaptació que no aportava gran cosa a l’original ni al conte de l’escriptor anglès Roald Dahl en què es basa.
Un caire encara més sinistre té La grande bouffe (Marco Ferreri, 1973), film en què quatre amics (interpretats per Marcello Mastroianni, Ugo Tognazzi, Michel Piccoli i Philippe Noiret) decideixen atipar-se fins a morir. L’obra explora temes com el consumisme, el sexe i la mort.
El cuiner, el lladre, la seva dona i el seu amant (1989) és una de les obres més populars de Peter Greenaway. El títol suggereix que es tracta d’una comèdia d’embolics, i d’embolics n’hi ha, però no és una comèdia.
Una de les nostres pel·lícules preferides de cuina és Comer, beber, amar (1994) del taiwanès Ang Lee. Un xef vidu prepara cada diumenge un banquet per a les tres seves filles solteres: la taula familiar com a lloc de trobada, de reunió, però també de disputa, de confrontació entre visions del món oposades.
La gran nit (Campbell Scott i Stanley Tucci, 1994) és una dramèdia sobre dos germans que es debaten entre intentar tirar endavant la seva trattoria a Nova Jersey o acceptar l’oferta del seu tiet per treballar al seu restaurant a Roma. És una pel·lícula amb un bon guió, bones interpretacions i bona banda sonora, però valdria la pena encara que només fos pel fet que hi veiem preparar un plat a temps real, de principi a final, un fet certament insòlit al cinema.
També veiem cuinar molt a Deliciosa Marta (Sandra Nettelbeck, 2001), comèdia romàntica —però de to rosa pàl·lid: tendeix al realisme— sobre la lluita d’una cuinera per reeixir en la seva professió i les propines que a vegades la vida et regala. El 2007 Scott Hicks en va fer una adaptació, Sense reserves, protagonitzada per Catherine Zeta-Jones i Aaron Eckhart, que divergeix notablement de l’original, però que es manté a l’alçada.
Ratatouille (Brad Bird, 2007) no necessita presentació. Aquesta divertidíssima cinta protagonitzada per una parella de cuiners (l’humà, pèssim, i el rosegador, genial) va guanyar un Òscar al millor film d’animació.
Un viatge de deu metres (Lasse Halström, 2014) és una feel good movie que contraposa la propietària d’un restaurant amb estrella Michelin i una família que obre, just al davant, un restaurant indi sense pretensions. Les situacions que això crea tenen salsa. Protagonitza Helen Mirren i produeixen Steven Spielberg i Oprah Winfrey.
I finalitzem el servei amb Xef (Jon Favreau, 2014), una comèdia amb un enfilall d’estrelles (Sofía Vergara, John Leguizamo, Scarlett Johansson, Dustin Hoffman, Robert Downey Jr…) que destil·la passió per la cuina.
