El Ramadà és la pràctica del dejuni, l’oració i la reflexió durant el novè mes del calendari islàmic. Per a aquesta religió, aquest moment és un dels més significatius en el curs de l’any perquè commemora la primera revelació de Mahoma.
Aquí trobem paral·lelismes amb el cristianisme (val a dir que ambdues religions, juntament amb el judaisme, comparteixen la creença que l’Antic Testament és la paraula de déu). En dates properes però no idèntiques, els cristians celebren la Quaresma, que és el període de quaranta dies previ a la Pasqua, durant el qual els creients només fan un àpat al dia i s’abstenen de menjar carn els divendres. Enguany s’esdevé entre el 13 de març i el 16 d’abril, mentre que el Ramadà, que abasta de la mitja lluna del novè mes a la següent, s’escau del 2 d’abril al 2 de maig.
Aquí el dejuni, que rep el nom de sawm, implica no menjar entre l’alba i la posta de sol (amb tota una sèrie d’excepcions, principalment per a persones que estan de viatge o que tenen problemes de salut). Així, l’àpat matinal, conegut com a suhûr, pot incloure dàtils, llet, fruita, cereals amb mel, iogurt i flam.
Això ha d’aportar-nos forces suficients fins a l’iftâr, l’àpat que se celebra un cop post el sol. En aquest cas s’acostuma a començar pels dàtils, en record del fet que el profeta Mahoma va trencar el seu dejuni amb aquest fruit. Després es mengen amanides i altres aperitius, un o més plats principals i postres, que constitueixen l’element més important de l’àpat.
Alguns del entrants típics d’aquesta celebració són la harira, una mena d’escudella amb carn, verdura, cigrons, espècies i farina o sèmola d’ordi, el mlawi, un panet de pasta fullada o la harcha, un pa rodó fet amb farina de blat dur, mantega o oli d’oliva i llet o aigua. Entre els plats principals, destaquem el xai estofat amb búrgul, els kebabs de xai amb verdures a la planxa i el pollastre rostit servit amb arròs pilaf amb cigrons. I entre les postres, que durant aquests dies tenen un paper protagonista, podem esmentar el luqaimat, semblants als bunyols, el baklava, un aperitiu de pasta de full, nous i almíbar, el baghrir, que és una mena de crep, o el briwat, uns triangles de pasta fullada amb ametlla fregida.
Aquest llistat és a tall d’exemble. La cultura i, en conseqüència, la cuina musulmana abasta un gran nombre de països i de variacions locals. El que sí és comú a totes les celebracions del ramadà és que l’iftâr sigui una ocasió per reunir tota la família i passar una estona de qualitat tots junts, compartint històries, alegries i inquietuds. Des de fora pot semblar que el ramadà és un temps de gana i de sacrifici, però molt sovint és el contrari: és una tradició que uneix i una ocasió per degustar delícies.
