Les fruites i verdures també segueixen les modes i pot ser que actualment mengem poques magranes. Obrir-les té la seva complicació i si no estan prou madures poden tenir un gust aspre poc atractiu. Però quan són sucoses són una delícia. Una delícia de tardor. Tot i que la magrana no és pas un cítric, té un punt àcid que, combinat amb el seu gust dolç, ens recorda que s’acosta el fred i que ens hem de protegir dels elements i preparar les defenses amb aliments antioxidants. I, què coi, aquest si és si no és ens enamora als que pensem que els millors sabors són com la vida: agredolços.
Parlant de dolçor, la magrana conté menys sucre que la majoria de fruites (31,8 Kcal per 100 grams). En canvi, porta molta fibra. També és alta en polifenols, que són els que li proporcionen la propietat antioxidant. És per això que la recomanen per prevenir i tractar malalties cardiovasculars, càncers i artritis.
D’on ve la magrana? Se n’han trobat de fossilitzades en la tomba de faraons de l’Antic Egipte. Els cartaginesos també plantaven magraners (per això l’espècie rep el nom científic de Punica granatum) i se n’han trobat des de la conca mediterrània a l’Himàlaia passant per tot l’Orient Mitjà. En aquesta darrera regió el suc de la magrana s’havia utilitzat per tenyir catifes i en algunes parts el feien fermentar per produir vi de magrana.
El tequila sunrise és un còctel fet de tequila, suc de taronja i xarop de granadina. Justament en forma de suc o de xarop concentrat és com més la consumim nosaltres. També posem els grans en macedònies o com a acompanyament i contrast en postres i en plats de caça.
Hi ha dubtes sobre l’origen del seu nom: hi ha qui diu que ve del llatí malum granatum (fruita grana), que fa referència al color grana (com la meitat de les franges de l’escut el Barça) i qui diu que ve de mille grana, que també és llatí i significa mil grans. En realitat en té pels volts de 400, però ens en fem la idea. D’aquí podria venir també el seu nom en castellà, granada, que és l’origen de l’altra paraula homònima que designa la bola de ferro plena de pólvora o d’un altre explosiu destinada a ésser llançada a mà i disposada de manera que exploti en el moment de l’impacte.
Per acabar amb curiositats culturals sobre aquesta fruita, recordarem que Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández tenen un àlbum titulat Granada que, segons ells mateixos expliquen, deu el nom a totes dues coses: la fruita i l’artefacte militar i, a més, a la ciutat andalusa. El músic gironí Mazoni també s’inspira en aquesta fruita tardorenca en el tema Magranes molt.
A nosaltres també ens agrana molt 😉
