Oda al nap

El nap, aquella hortalissa amb tan poc caràcter, tan blanca, tan insípida, tan poca cosa. Un tubercle, una arrel engruixida que creix discretament sota terra, sense fer una punxa afilada ni tenir un vistós color taronja com la carrota i sense les formes boterudes de la trumfa.

Difícilment es pot ser més humil que el nap. Aquest vegetal formava part de l’acompanyament de molt plats a l’antiga Grècia i Roma, però després del descobriment d’Amèrica va acabar essent desplaçat per la trumfa. Era l’aliment principal de la dieta dels presoners dels camps de concentració nazis (Alemanya n’és un gran productor i és una menja de baix cost). I una de les seves varietats, el nap farratger, s’utilitza, com el seu nom indica, com a aliment animal.

Però és un producte valorat als Països Catalans, així com a Portugal. Als territoris de parla catalana és un ingredient bàsic de l’escudella. També el trobem amb receptes com l’ànec amb naps, el nap i col (que ha donat lloc a una dita: “entre naps i cols”, entre una cosa i una altra, “al final, entre naps i cols, vaig arribar tard a la feina”) o l’arròs amb fesols i nap. Tallat ben prim es pot afegir a l’amanida, cru, i menjar-se com unes xips, fregit.

El castellà i portuguès en diuen nabo, en francès, navet, i en anglès, turnip, tot i que la varietat que més es cria al Regne Unit té la part superior de color vermellós, que nosaltres anomenem nap rodó vermell, mentre que al nap blanc, el que acostumem a trobar nosaltres a cal verdularie, l’anomenen white turnip.

Tenim dubtes perquè la informació que es troba a la xarxa és contradictòria, però sembla que el nap blanc podria ser el Brassica napus L., i el rodó vermell, el Brassica rapa L. També hi ha el colinap o napicol (Brassica napus L. var. napobrassica). A Espanya se’n mengen les fulles, que anomenen grelos.

I tenim també el nap de Talltendre, que deu el nom a la vila de la Cerdanya (és per això que cal escriure-ho amb majúscula inicial), i el nap negre, propi de l’Empordà, la Garrotxa i el Pla de l’Estany. Això per citar només els més consumits.

El nap és una planta de la família de les brassicàcies o crucíferes. Tot i que abans hem esmentat les carrotes i les trumfes, no són pas parents propers. Sí que ho són, en canvi, els raves, les cols, el creixen, la colza i la ruca.

El nap és aigua en un 90% i hidrats de carboni en un 5%. És un aliment ric en fibra i, per tant, ajuda a regular el trànsit intestinal. També conté dosis apreciables d’una gran varietat de vitamines, com la vitamina C i l’àcid fòlic, i de minerals, com el potassi i el fòsfor.

El 20 de novembre s’ha fet a Ger la 31a Mostra de Cuina Popular amb Naps de Cerdanya. Aquí Cuina Pirinenca ha presentat una vichyssoise de nap amb bacallà i magrana i un farcellet de col amb carn, peu de porc i naps. El programa de TV3 Cuines ha fet 14 receptes amb naps, com per exemple els peus de porc amb nap negre o els naps amb pastanaga i bimi.

A la revista Cuina, Fina Puigdevall proposa, entre d’altres plats, un premsat de tubercles, codonyat i formatge de cabra. Ets el que Menges ens proporciona la recepta d’uns naps rostits amb vinagreta de magrana i nous, signada per Cristina Arroyo.

La temporada del nap va de novembre a febrer, així que ara és el moment ideal per comprar-ne (o collir-los de l’hort, si és el cas) i incoure’ls a la dieta. El nap no acostuma a ser el protagonista dels plats, però és un bon contrapunt. Tasteu-lo, descobriu-lo, reinventeu-lo.