Rentem les trumfes i les posem a bullir senceres, sense pelar, fins que s’estoven, cosa que podem comprovar amb un ganivet. Un cop fetes les deixem refredar abans de pelar-les si no ens hi volem deixar els dits. Llavors les tallarem a rodanxes, ni massa gruixudes ni massa primes. Si les trumfes són més aviat groses podem partir aquestes rodanxes en una mida còmoda per posar a la boca.
Mentrestant també hem posat a bullir els ous, amb els quals seguirem el mateix protocol: refredar (potser ho accelerem passant-los sota un raig d’aigua) i tallar a rodanxes. Tallem llavors els tomàquets, en aquest cas a daus, i la ceba tendra i esmicolem tonyina per sobre de tots aquests ingredients, deixant gotejar generosament l’oli de la mateixa tonyina, i hi posem unes quantes olives farcides.
Ho condimentem una picada d’all i julivert, oli d’oliva, sal i pebre negre —de pebre mai se’n pot posar massa— i ja ho tindríem.
Com veieu, es tracta d’un plat extremadament senzill però que, com tots, té marge per a la investigació i la improvisació. La tria dels ingredients —en particular les trumfes, les tomates i la tonyina, de la qual podem escollir la ventresca— donarà un plus al plat. S’hi pot posar un raig de vinagre de vi blanc. I assegureu-vos que les trumfes no quedin tan toves que es desfacin en punxar-les amb la forquilla; millor que estiguin al dente.
Aquesta és una amanida d’estiu, que guanya molt si es menja freda. Per això, és recomanable preparar-la un parell d’hores abans i guardar-la a la nevera. La mida dels trossos també hi juga el seu paper: si ho fem tot molt menut els sabors queden més barrejats, mentre que si fem peces més grosses aconseguim més contrast. Així, a més, en resultarà una combinació de colors molt vistosa.
És un bon entrant, però si volem fer un àpat lleuger pot servir perfectament com a plat principal. Com a maridatge recomanem un lambrusco o un rosat ben fresc, fins i tot un bitter o una gasosa.