Paula Molés és la directora i conductora del programa Un restaurant caníbal a Berlín, que s’emet els diumenges al migdia a Catalunya Ràdio. Va debutar amb força fa tres temporades i manté una altíssima audiència. Com ella mateixa diu, “en aquest restaurant no us explicarem la recepta del sofregit, però potser us fem venir ganes de saber per què el fem com el fem”.
El programa tracta la cuina entesa com a fet cultural. Volies enfocar el tema gastronòmic des d’una perspectiva diferent?
Tenia la sensació que la ràdio i la gastronomia sempre s’havien relacionat de la mateixa manera: receptes, consells de cuina… Amb el programa volia obrir una mica la mirada i demostrar que hi ha mil i una maneres diferents d’aproximar-nos a allò que mengem. Des de la música, el disseny, la història, la literatura… Un restaurant caníbal a Berlín vol ser un programa no només per als cuinetes, els foodies o els gourmets. M’agrada molt quan algú em diu que segueix el programa, però confessa que no en té ni idea de cuina.
Què diu la cuina de nosaltres? Què es pot deduir d’una persona quan coneixes els seus hàbits alimentaris?
Mengem unes quantes vegades al dia, ho fem per supervivència i per plaer, i diuen que cuinar va ser el primer acte que va fer l’home home. Tot això vindria a demostrar que la cuina ho diu tot de nosaltres. Ens diu quin estat d’ànim tenim, quins són els nostres gustos, quants diners tenim, a quina cultura pertanyem, quins costums hem heretat, si tenim cura per l’entorn…
I els teus, d’hàbits, quins són?
M’agrada molt anar al mercat i encara que soni pedant trepitjo poc els supermercats. Parlar amb els paradistes o amb els veïns que fan cua com tu per comprar cireres és un acte social i m’alegra el dia. A tot això, val a dir que la meva cuina és senzilla, coses simples que no impliquen gaire temps, però sobretot saboroses. Últimament menjo molts llegums, fruita i verdura —sempre de temporada—, carn de la bona uns tres cops per setmana, ous (hi ha algun aliment més fantàstic que l’ou?) i peix, que he de reconèixer hauria de començar a investigar amb espècies noves. Ah, i pa! Sempre un bon pa al congelador i anar descongelant les llesques.
Per què creus que interessa tant la cuina avui dia?
Estem en el moment amb més continguts gastronòmics, amb més programes de cuina a la televisió, amb més presència de cuiners mediàtics arreu… i a la vegada diem que tenim menys temps per cuinar. No sé si la pandèmia ha canviat una mica tot això: hem cuinat més, hem valorat més la feina dels productors i ens hem interessat més per saber d’on venen els productes que consumim. La cuina, de fet, sempre ha sigut la pedra angular de totes les cases; el que passa és que mai li hem parat atenció. La feien majoritàriament les dones de casa, era una feina poc reconeguda socialment. Els plats apareixien a taula a l’hora exacta. Algú feia aquesta feina dia rere dia, no era pas un miracle! Com d’important és i que poc valorada està! Ara ens aproximem a la cuina d’una altra manera: els restaurants de moda, les xarxes socials, els productes que queda bé dir que menges…
Quines novetats porta el programa aquesta temporada?
Diumenge 5 de setembre comencem la quarta temporada del restaurant caníbal. Tindrem nous col·laboradors. També sentirem parlar els nens i coneixerem històries personals de gent que es dedica en cos i ànima a fer menjar per als altres o a produir aliments. I farem debats! Això sí, asseguts a taula per amansar les feres…
D’on et ve l’interès per la cuina?
Sempre m’ha agradat la cuina, o més ben dit, sempre m’ha agradat gaudir menjant. El meu dia s’estructura pensant què dinaré i què soparé. Em fa venir salivera, ves! Tot això, però, ho vaig materialitzar estudiant cuina a l’escola Hofmann. Va ser un any en què vaig aprendre molt i que em va servir per conèixer conceptes clàssics de la cuina i per saber quan una cosa està ben guisada. La meva mare és molt bona cuinera i el meu pare té horts de tarongers, i m’agrada passejar-m’hi amb ell per preguntar-li coses.
Coneixes Andorra? A quins restaurants del país has estat?
Conec Andorra però poc, la veritat. Hi he estat una vegada, un hivern, i recordo haver menjat a Cal Sinquede. Era un vespre, feia fred i necessitàvem menjar perquè la gana collava. Recordo sobretot uns embotits típics, la bringuera i la donja, que em van agradar molt.
Quin és el teu plat preferit?
Doncs no sé si ho hauria de dir amb la boca petita: el meu plat preferit és la pizza. Si és la canònica napolitana, millor que millor. Una massa de pa, una bona salsa de tomàquet, formatge, mozzarella, l’aroma de l’alfàbrega i un raig d’oli d’oliva verge extra. Tot això fornejat i calent. Ara vull menjar una pizza, ja la somio!
Quina és la millor experiència gastronòmica que recordes?
Són els diumenges de fa ja molts anys, quan era petita i estiuejàvem en una caseta a prop de la platja de Borriana, al País Valencià, d’on soc. Els diumenges tocava paella, com mana la tradició. Més que menjar-la recordo amb enyorança que l’àvia la començava a preparar de bon matí i que la oloreta quan quasi estava llesta et feia venir una gana brutal. Sèiem tots a taula, n’érem uns quants! Els nens teníem el nostre plat i els grans la menjaven directament del paelló. El més divertit era escoltar les discussions sobre el punt de l’arròs, sobre si era salada o no, o si havia quedat massa oliosa. Memorable!
