Gourmets en sèrie
Les plataformes audiovisuals han trobat un filó en el camp de la gastronomia. Bé, tenen tanta necessitat de crear continguts que degluteixen i regurgiten tots els temes imaginables. Però el benefici és nostre: disposem d’una extensa carta amb plats per a tots els gustos. I alguns d’ells excepcionalment cuinats.
El menjar ens agrada —qüestions freudianes de banda— perquè apel·la als cinc sentits. Al gust, evidentment, i a l’olfacte, sens dubte. Però també a l’oïda —¿què hi ha de més agradable que sentir una remor de converses combinades amb el repic del contacte dels coberts amb els plats en un restaurant?—, el tacte —tant el del paladar com el derivat de menjar amb les mans i, fins i tot, de llepar-se els dits— i la vista. Sí, el menjar ens entra pels ulls, fins al punt que el teòric Romà Gubern explica que hi ha dos tipus de fotografies que han de ser necessàriament en color perquè la seva finalitat és reproduir el més fidedignament possible la realitat: la pornogràfica i la gastronòmica. D’aquí que amb l’esclat de les xarxes socials hagi triomfat una etiqueta com #FoodPorn: 209 milions de posts actualment a Instagram.
Que ens agrada menjar i que ens agradar (veure) cuinar ho han vist clar fa molt temps les plataformes de distribució de cinema i televisió. La cuina dona per a documentals i sèries i pel·lícules de ficció, dona per a realitiesque busquen el millor cuiner i per a exhibicions d’allò més fastigós que algú es pot posar a la boca. La gastronomia es pot explicar des d’un punt de vista artístic, nutricional, neurològic, ecològic o econòmic. Contra la dita tradicional de “hi ha més dies que llonganisses” podem assegurar que hi ha més programes de gastronomia dels que podem empassar-nos en el temps que ens queda de vida.
Esmentem-ne només alguns. Prenent com a punt de partida el començament de la dècada actual, cal citar Treme(2010–2013), una esplèndida sèrie sobre un grup d’habitants del barri del mateix nom de la ciutat de Nova Orleans post-Katrina. Hi apareix un trompetista, un DJ, una cambrera… i una cuinera que, com tots els altres, malda per tirar endavant, i en el seu cas, a més, es debat entre la fidelitat als seus principis (culinaris) i la temptació de deixar-se comprar per convertir la cuina criolla que practica en un rendible estereotip per a turistes. Els seus creadors, David Simon i Eric Overmyer, són també els responsables d’una altre sèrie mítica, The wire, aquesta sobre lladres i serenos.
Treme va ser produida pel canal HBO, però el canal que realment s’ha abocat al gènere gastronòmic és Netflix. Aquí es pot veure, per exemple, Midnight dinner: Tokyo stories (2011), on a cada capítol descobrim com un mateix plat uneix a personatges desconeguts en un establiment japonès on es pot fer ressopó. També s’esdevenen a Tokio les aventures d’El gourmet samurái (2017). Bé, millor seria dir les no-aventures. La gràcia d’aquesta sèrie basada en un manga és que mai passa gairebé res, excepte que el protagonista —i nosaltres amb ell— gaudeix de plats, normalment bastant simples, que el retrotrauen a la infància.
En les antípodes trobem Chef’s table (2015), un documental que segueix de prop alguns superxefs (un per capítol) i ens els mostra en plena acció. Hi apareixen, entre d’altres, Jordi Roca i Albert Adrià, i les seves extraordinàries creacions. I tornant a Àsia i a la cuina senzilla, cal citar Street food (2019), una celebració de la cuina de carrer —un espaterrant esclat de formes, colors i, intuïm per les imatges, aromes i sabors— i un homenatge als seus sacrificats practicants. Us hem fet només un petit tast d’aquest univers gastrofílmic. En una altra ocasió podem parlar dels millors llargmetratges que s’han consagrat al llarg de la història als múltiples significats de la paraula “menjar”.
