Si la cuina és un art —i a aquestes alçades gairebé ningú ho nega— qualsevol plat podria ser una obra d’art. Però si acotem el significat d’art a les arts plàstiques, sorgeix l’art fet amb menjar o art comestible (en anglès, edible art). L’emplatat, els dibuixos fets en la crema del cafè, els pastissos de noces i les mones serien exemples de manifestacions plàstiques fetes amb menjar. Però aquí estem encara en l’àmbit de l’artesania: el d’utilitzar el menjar per crear formes que ens cridin l’atenció, que ens atreguin visualment. Potser en aquesta categoria entraria Guiseppe Archimboldo, el pintor manierista del segle XVI que feia retrats humans composats amb productes d’alimentació: fruites, verdures i fins i tot garrins.
O potser Archimboldo ja feia art pròpiament dit, perquè potser no es limitava a buscar un efecte sorpresa en l’espectador sinó que pretenia fer-lo reflexionar sobre el significat cultural de l’alimentació. En qualsevol cas, quan més es van prodigar aquestes exploracions va ser al final del segle XX, quan ja s’havien trencat la majoria dels tabús de l’art.
Un dels pioners d’aquest renaixement va ser Daniel Spoerri, que va encunyar el terme eat art i que el 1968 va obrir a Düsseldorf un restaurant que alhora era una instal·lació artística. Quan els clients s’aixecaven de taula, Spoerri encolava tot el que hi quedava al damunt i tallava les potes de la taula, de manera que, un cop posat en posició vertical n’obtenia una natura morta ready-made (corrent artístic que vol dotar els objectes quotidians de nous significats).
El 1972 Judy Chicago, Suzanne Lacy, Sandra Orgel i Aviva Rahmani van causar un gran impacte amb la performance Ablutions, en què les mateixes artistes es van empastifar amb rovells d’ous, sang i argila mentre un altaveu reproduïa els testimonis de dones violades. Per la mateixa època, Dieter Roth va crear unes Salsitxes de literatura que no eren altra cosa embotits fets amb un picat de llibre acompanyat amb greix i espècies.
A començament de la dècada següent, Antony Gormley va construir un llit amb 8.600 llesques de pa. Va ser també llavors quan el terrassenc Antoni Miralda, que s’havia interessat per l’acte social que suposa el menjar des de començament dels anys 60, i la cuinera Montse Guillén van obrir a Manhattan l’Internacional Tapas Bar i Restaurant, un establiment que va atraure figures com Andy Warhol, Umberto Eco o David Lynch i on els àpats eren un element integral de les performances que s’hi desenvolupaven.
Com a protesta contra la Guerra del Vietnam, l’artista va crear també una sèrie de banderes amb materials comestibles que van estar exposades fins que es van podrir. El 2007, Miralda i Guillén van crear a Barcelona la fundació FoodCultura, l’objectiu de la qual és continuar explorant les relacions entre l’alimentació i la pràctica artística.
Els holandesos Lernert Engelberts i Sander Plug fan encàrrecs per a empreses, de manera que es podrien considerar més dissenyadors que artistes. Però les seves obres sempre tenen connotacions i interpretacions que van més enllà de la promoció d’un producte o marca. El 2012, per exemple, van crear un perfum barrejant totes les fragàncies comercialitzades aquell any. El resultat, és clar, feia caure de cul. El diari De Volkskrant els va demanar una imatge per a un especial de cuina i ells els van presentar una composició a base de cubs de menjar no processat.
Un altre artista català que té en l’alimentació bona part de la seva espurna creativa és Martí Guixé. Un dels seus últims projectes és Digital dark food, que vol ser l’antítesi de l’anomenada digital food. Aquesta aspira a crear càpsules que aportin la quantitat exacta de nutrients que necessita una persona concreta en un moment determinat, mentre que l’artista de Navàs hi posa ingredients pensats per causar-los un cert malestar: gana, nàusees, sanglot, flatulències, mal de cap, sudoració…
