En memòria a Fermí Puig, i com a reconeixement a una vida dedicada a enaltir la cuina catalana, se li ha otorgat el Premi Nacional de la Gastronomia 2025.
Aquest article s’ha elaborat a partir del text publicat per Joan Besson a la revista Vallesos, a qui agraïm la sensibilitat i el testimoni personal amb què ha retratat la figura de Fermí Puig.
Fermí Puig. Foto El Periódico
Hi ha vides que s’expliquen per les seves gestes, i d’altres, com la de Fermí Puig, que es narren des del gust, la passió i l’amistat. El xef granollerí, desaparegut el juliol de 2024, deixa un llegat que va molt més enllà de les estrelles Michelin i els fogons de prestigi: ens deixa una manera d’entendre la cuina catalana com a identitat, cultura i compromís.
Dels llibres a les cassoles
Tot i ser descendent de dues grans empreses familiars (Conserves Puig i Can Botey), Fermí va esquivar el camí traçat pel destí i, als catorze anys, va iniciar-se en el món del periodisme. Però entre lectures de Nietzsche i esmorzars pantagruèlics a Queralbs amb els amics, va anar descobrint que la seva veritable vocació s’amagava entre sofregits i sabors d’infantesa.
Els plats de la seva mare i l’àvia Neus, i un entorn familiar ple de productes nobles com els rovellons o la tòfona, li van refinar el paladar. Però va ser a El Bulli, de la mà de Juli Soler i cuiners com Jean Paul Vinay, Kristian Lutaud i Christian Bourillot, on va trobar l’ofici. Aquella estada a Lió el va reconciliar amb l’alegria d’aprendre, que tres anys de vida universitària no li havien sabut donar.
Una constel·lació gastronòmica
De Roses a Sant Celoni, passant per Sevilla, Tenerife i Barcelona, Fermí va teixir una trajectòria marcada pel rigor i l’amor a la cuina. Va col·laborar amb noms com Santi Santamaria i Ferran Adrià, essent peça clau en l’encontre entre aquests dos genis. Ell mateix va defensar, temps després, la figura de Santamaria quan el debat conceptual amb Adrià va dividir el món culinari català.
El seu nom es va consolidar al capdavant del Drolma, restaurant de l’Hotel Majestic, on l’alta cuina trobava un escenari sublim. L’estrella Michelin del 2002 i plats memorables com el menú de tòfona blanca de novembre en van fer una referència. Però el seu esperit lliure el va portar el 2013 a obrir el Restaurant Fermí Puig, més proper i accessible, però igual d’exigent i compromès.
Un home amb gust per la vida
Fermí Puig no només va cuinar plats; va cuinar idees, relacions i una manera d’estimar el país. No va defugir mai el debat: va criticar quan calia, va defensar Catalunya amb veu clara i va liderar amb empatia i generositat. Era culé, amant de la conversa, amic fidel i un mestre de vida, capaç d’endolcir el món amb una mirada i un plat.
Va marxar quan acabava d’anunciar la seva jubilació, deixant-nos orfes d’un dels grans. Però la seva petjada roman entre receptes, records i el paladar de tants com vam tenir el privilegi de tastar la seva cuina.
Per sempre, gràcies, Fermí.
Gerard Arnó Carretero | Menja’t Andorra
