Una història fascinant
Uns quants metres d’altura més amunt del solar que actualment ocupa el Consell General, la història de la restauració i l’hostaleria del país va viure un dels seus episodis més importants amb l’Hotel Mirador. Un episodi que finalment es va acabar el 2002 quan es van enderrocar els vestigis d’aquest establiment que va estar funcionant fins a l’any 1987. L’empresari català Manel Cerqueda, fundador del Banc Agrícol, havia heretat l’antiga casa Moles, mansió pairal de la família Mateu, situada a pocs metres de la Casa de la Vall, la històrica seu institucional del Principat.
Gràcies a un acord amb el notari Alexandre Amigó, que va ser-ne l’impulsor, l’any 1934 s’inaugurava un hotel que durant més de cinquanta anys es convertiria en tot un símbol del país, amb un servei i una oferta gastronòmica que l’anirien transformant de forma progressiva en el referent del sector a Andorra. Un cop esclatada la Guerra Civil Espanyola, l’advocat lleidatà Samuel Pereña se’n va fer càrrec. Bon vivant i persona extremadament generosa, però amb un desconeixement total de com funcionava el negoci, no va dubtar gens ni mica, a principis dels anys quaranta, a acollir els germans Antoni i Joan Sasplugas, que s’havíen refugiat a França i que van entrar al país creuant la frontera per les muntanyes de la vall d’Incles, després de transitar pels camps de concentració de Barcarès, treballar a la ciutat normanda de Rouen i d’instal·lar-se temporalment a Acs.
Els germans Sasplugas Arqués, una nissaga originària de Juneda, a la comarca de les Garrigues, estava integrada per quatre nois –Ramon, Pere, Antoni i Joan- i dues noies, Lluïsa i Maria. El noi petit, el Joan, va entrar en política després de passar pel seminari i va ser el darrer alcalde republicà de Tàrrega (1934-1939). Allà va tenir com a col.laborador Samuel Pereña i d’això es coneixien. Per la seva banda, l’Antoni s’havia dedicat a la cuina, treballant a l’Hotel Ritz de Barcelona, a les ordres del mestre Sans, deixeble d’Auguste Escoffier, restaurador i escriptor, que va actualitzar el receptari tradicional francès i va crear la cuina moderna, i que a la ciutat suïssa de Lucerna es va associar amb Cèsar Ritz a finals del segle XIX.
Gerard Sasplugas i Mateu (Andorra la Vella, 1948), digne integrant d’aquesta gran família i home amb una memòria prodigiosa, a més de tenir un sentit de l’humor intel·ligent, és un dels fills de Joan Sasplugas i Magda Mateu, i va regentar l’Hotel Mirador des del 1974 fins al seu tancament. Ens explica què va representar l’arribada del seu pare i del seu oncle Toni al Mirador: “El meu pare era un bon relacions públiques i el meu oncle, que era cuiner i que havia treballat a l’Hotel Ritz quan el xef era en Sans, llavors una mena de Ferran Adrià, van aportar a Pereña tot el que li feia falta. A Andorra, aquella època, els dos establiments que marcaven la pauta gastronòmica eren l’Hostal Andorrà i l’Hotel Festa Brava, de la família d’en Lluís Muñoz, persona brillant que havia començat com a majordom d’una casa important del país”. En plena Segona Guerra Mundial, Andorra va tenir un paper destacat per la seva situació geogràfica i l’Hotel Mirador, conjuntament amb l’Hostal Palanques, a la Massana, i l’Hotel Coma, a Ordino, va ser lloc fonamental en la xarxa de passadors de gent que fugia de l’ocupació alemanya a França i en la introducció d’aliats per ajudar la Resistència, en uns anys en què simultàniament el contraban augmentava –llavors amb les boles de níquel utilitzades per fer coixinets- i més tard amb la presència dels maquis que lluitaven contra el règim franquista.
Amb l’arribada dels Sasplugas al Mirador es reestructura el negoci però “al cap d’un any i mig –comenta Gerard Sasplugas- el meu pare va marxar a treballar a l’Hostal Calones i el meu oncle a l’Hostal de l’Isard, ubicat on hi ha actualment el Comú d’Andorra la Vella. El Toni va passar posteriorment a l’Hotel de l’Isard, a l’avinguda Meritxell i ja més tard va obrir El Celler d’en Toni (1964), per on passarien després grans cuiners, com en Manel Flinch o en Josep Maria Benet. El meu pare, per la seva banda, quan deixa el Calones marxa al Metropol, també a la plaça Vella”.
Quan Samuel Pereña es jubila l’any 1952, l’Antoni i el Joan tornen al Mirador i els Sasplugas el gestionen fins que tanca les portes. A mitjans dels anys seixanta van ampliar l’hotel, amb una ala nova, i van passar de les 27 habitacions inicials a 44, cadascuna amb el respectiu bany. Sasplugas assenyala que “als estius arribàvem a servir 200 coberts, amb el menú típic de l’hotel, que costava 125 pessetes, i consistia en uns entremesos presentats en set plats individuals; paella, o canelons per a qui no volia menjar arròs, i gigot de xai fet al forn, o alternativament truita de riu a l’andorrana. Com a postres, se servia el pijama, a base de gelat, fruita en almívar, flam i nata. I tot el menú, acompanyat de vi de la casa, però gairebé ningú no en prenia, ja que per un mòdic complement es posava una ampolla de Marqués de Riscal. Cada any es gastaven 150 caixes d’aquest vi riojà”. El Joan va estar al capdavant del Mirador fins a l’any 1970, quan es va inaugurar l’Hotel Xalet Sasplugas, i llavors li pren el relleu el seu fill Jordi, durant un any amb en Claude Martí, qui després regentaria el reconegut restaurant Versalles, a la capital.
Gerard Sasplugas va començar a treballar als tretze anys al bar del Mirador, als estius, quan s’acabava l’escola. I també els caps de setmana, tot l’any, ja que a l’hivern es reduïa considerablement la plantilla. Per consell del seu germà Jordi no va anar a l’escola hotelera, va marxar a Barcelona i va treballar un any a l’Hotel Majestic (1971), amb en Guiu, deixeble precisament del xef Sans, mestre del seu oncle Toni. D’allà va anar a Mallorca, a l’Hotel Melià, gairebé un any més fins que es va establir pel seu compte, amb una formació autodidacta bàsicament. “Què m’agradava d’aquesta feina?: Tenia una habilitat manual que em deixava encadenar els moviments, cosa que feia que tingués una certa gestualitat que m’ajudava a ser creatiu. Era molt ràpid a la cuina i això em donava un ritme, una mena de dansa, que em permetia fer moltes coses en poc temps”, precisa Sasplugas.
De retorn a Andorra, amb la seva dona, Marta Rotes, el 1972 van agafar l’Hotel Serola, a la baixada de Tobira. I quan Jordi Sasplugas deixa el Mirador, simultàniament amb el Serola -i més endavant, fins i tot, l’Hotel Xalet Sasplugas- el Gerard assumeix la direcció del Mirador: “Tres hotels a la vegada era massa. Deixo el Sasplugas i ma mare, amb la meva germana i la Marta, se n’ocupen. I jo em quedo exclusivament al Mirador. La Marta combina el Serola amb el Sasplugas, fins que ho deixa per centrar-se només en el Serola. Resultat d’això és que, amb el Mirador, agafo un altre cop el comandament del Sasplugas.”
Sobre el tancament del Mirador el fet determinant va ser un incendi a la part més vella de l’hotel. “Arran d’allò li vaig dir al Manel Cerqueda pare que calia fer una nova reforma. Ell era molt escèptic, va pujar de Barcelona però no ho va veure clar.” Era l’època en què s’estava construint el nou Santuari de Meritxell, després de l’incendi que el 1971 va destruir el vell. Al Mirador s’allotjaven els arquitectes de l’equip de Ricard Bofill, que hi participaven. Un d’ells, alemany, es va interessar per les idees de reforma que tenia Gerard Sasplugas: “Va i em diu: ‘Noi, aquí tindríeu el millor hotel d’Andorra’”. La proposta consistía a començar per fer al solar del carrer Prat de la Creu dos plantes de pàrquing soterrànies per arribar al nivell del carrer, dos plantes comercials al damunt i tres plantes d’habitacions més destinades a l’hotel, cosa que pemetria arribar a l’altura del carrer de la Vall, per on s’accedia al Mirador. “No va poder ser perquè finalment, com tothom sap, la família Cerqueda s’ho va vendre i allà hi ha actualment la seu del Consell General”, conclou Sasplugas.
Des del punt de vista gastronòmic, el Mirador sempre va estar a l’avantguarda del que es feia al país. “Al marge del menú que he explicat -diu Sasplugas- el Martínez, cuiner que va treballar amb nosaltres des de l’època del meu pare fins que vam tancar, per la seva procedència valenciana, va fer sempre cuina molt mediterrània, i ell va introduir el rap aquí i feia un suquet extraordinari” També van promocionar plats com les endívies, que veníen de França i se servien amb beixamel fetes al forn, o les pomes golden, productes desconeguts a la restauració andorrana llavors. Fins que va tancar, el Mirador feia els banquets oficials de la Casa de la Vall, dos o tres a l’any: quan arribava el veguer, quan es nomenava un nou bisbe o en visites d’estat. “I cada cop que hi havia consell a la Casa de la Vall, l’àpat, en què els consellers seien agrupats per parròquies, eh…”, afegeix Sasplugas rient. “Ah, i també havíem fet banquets extraordinaris, com el de la trobada dels coprínceps Martí Alanis i Giscard d’Estaing, el 1978. Julià Reig, que tenia una noció molt clara del que era un estat, m’ho va proposar però amb la condició que l’àpat s’havia de fer a la Casa de la Vall perquè era el poble d’Andorra qui rebia els coprínceps”. Es va fer a la sala dels passos perduts, on només cabien seixanta persones, i es va complementar amb una carpa al jardí adjacent. Per a aquella ocasió, fins i tot, es va fer una vaixella especial.
Com es pot constatar, l’Hotel Mirador era el centre neuràlgic d’Andorra i va propiciar molts matrimonis de noies, que pujaven a treballar des de diversos llocs de Lleida, amb xicots andorrans. Un establiment emblemàtic pel qual, a més de tenir l’avantatge de ser al costat de la Casa de la Vall, van passar molts personatges, com els restauradors de l’església de Sant Joan de Caselles, artistes, advocats, escriptors o directors de cinema. Del paper que va jugar l’hotel durant la Segona Guerra Mundial i l’ocupació alemanya a França, considera Sasplugas, no s’exagera i la literatura l’ha reflectit prou bé. Sense anar més lluny, el mateix Joan Sasplugas va tenir una activitat intensa –al marge de les obligacions empresarials- i era conegut com el Joanot com a col·laborador de la Resistència Francesa: “Se li va arribar a fer un homenatge per la seva contribució”, assenyala el seu fill.
Quan se li pregunta si és conscient del moment en què es va produir el boom del turisme a Andorra, no parpelleja: “I tant! De fet, n’hi va haver dos, de moments”. Segons ell, el primer, el boom de l’estiu, “té lloc el 1963, des del 14 de juliol –la festa nacional francesa- fins al 15 de setembre, dos mesos”. Recorda de forma divertida i gairebé entranyable “els tres germans parisencs, corpulents -per dir-ho amb tot el meu respecte- i concos, que cada 7 de juliol arribaven puntualment en tren fins a la Tor de Carol via l’Ospitalet i s’instal·laven tot un mes en les habitacions 7, 8 i 9. Només menjaven i dormien -somriu divertit- això sí, cada tarda, a les set, baixaven a la terrassa a fer el seu Ricard”.El segon boom va ser el de l’esquí “que arriba entre el 1965 i el 1966. Comença a venir gent de Sabadell, del Club d’Esquí, que ens comprometien habitacions d’un any per a l’altre. Era gent que ‘fugia’ de l’estació de Núria, perquè s’havia ‘polititzat’, deien, i venien en família, sobretot”. La temporada d’esquí, aleshores, es concentrava per les festes de Nadal i, especialment, per Setmana Santa. “Nosaltres –rememora Sasplugas- havíem tingut sis anys un restaurant als Espiolets, a l’estació de Soldeu, i recordo que en Salvans, l’empresari que la va posar en marxa, ja que la gent pujava a partir de Sant Esteve, reservava la neu per Cap d’Any, que era quan s’obrien els remuntadors. Per la Puríssima, res de res”. Aleshores, els anys que la Pasqua arribava d’hora, l’ocupació era del cent per cent.
Tants anys d’ofici a una persona com Gerard Sasplugas, actualment retirat a Cal Mirador, una casa rural preciosa al poble alturgellenc de Vilamitjana, i pare de quatre fills –Bruno, Olga, Marc i Júlia-, li donen molts trumfos per recordar coses o criticar-ne d’altres. Sobre el perfil dels esquiadors que passaven per l’hotel diu: “Els clients que teníem a l’Hotel Mirador era gent que anava a esquiar a Grau Roig, que no passaven el port d’Envalira. Als esquiadors que s’hostatjaven al refugi del port, els pujaven amb un Ratrac i en Francesc Viladomat, un empresari amb una gran visió, va ser qui va planificar tot el desenvolupament d’aquell sector i de l’esquí en general, perquè va donar també moltes idees als altres promotors d’aquest esport”. I en aquest punt sorgeix l’esperi crític de Sasplugas: “Crec que el país, al Viladomat, no li ha fet el reconeixement que es mereix. Ni a ell ni a d’altres personatges, com el gironí Josep Fontbernat, músic i polític català que un cop exiliat va introduir el cant coral, o el mateix Andreu Claret, un altre refugiat, que feia de fuster i que, en un moment donat, va dir que ell obriria el port i va aconseguir la concessió pel servei de manteniment de les carreteres a l’hivern, tot i que el van anihilar fins que es va arruïnar. Crec que el país no ha fet prou justícia a totes aquestes persones de gran vàlua que han contribuït al progrés de la societat andorrana”.
Per acabar, de noms que han conformat la història del sector de l’hostaleria Gerard Sasplugas en destaca uns quants: “Com a hotels on s’ha menjat bé, el Pyrenées, l’Hostal Andorrà, l’Hostal Calones, l’Imperial o el Garrallà”. De restaurants assenyala establiments com “El Celler d’en Toni, La Truita, dels Puigdellívol, o el Rusc”. I de personatges també en fa una llista extensa: “A més dels ja esmentats, Toni Sasplugas, Manel Flinch o Josep Maria Benet, Maria Montanya, Quima Calvó, l’Alain, del restaurant 1900, d’Escaldes, o el Cirici, de l’Hostal Calones, al Pas de la Casa, parent dels Canturri. Sense oblidar-me d’en Michel Naudi o el Josep Areny, el Calbó, també a Soldeu, que ha aixecat tot un imperi amb el Grup Hermitage”.
JM / Menja’t Andorra
En la secció “Els de sempre” podràs trobar totes les entrevistes d’aquesta nova sèrie, creada per conèixer les arrels d’alguns restaurants emblemàtics del país que, amb el pas del temps, han deixat una gran empremta.
