“No podem perdre l’atractiu que busca la gent que ens visita i que ve a Andorra per gaudir de l’entorn i per descansar”
Conegut popularment com a “Josep Calbó”, Josep Areny Fité (Soldeu, 1949) és un home polifacètic, amb un tarannà afable i senzill que gaudeix de l’admiració de molta gent de dins i fora d’Andorra, família al marge. Fill de Josep Areny Casal (Soldeu, 1919) i Carme Fité (Burg, 1925), és el cap actual de casa Calbó –el gran de tres germans, amb el Daniel i el Xavier- Presideix el grup familiar, amb presència a diversos sectors, i lidera Sport Hotels Hermitage & Spa, un dels complexos hotelers d’alta muntanya més ben posicionats en tots els rànquings internacionals amb més prestigi.
Propietaris d’una de les cases pairals més importants del país, per antiguitat i per l’activitat agrícola i ramadera que s’hi desenvolupa, els Calbó representen de la millor manera l’essència andorrana, caracteritzada per l’esperit emprenedor, lluitador i treballador per una banda i l’orgull de pertinença al territori, per l’altra. A principis del segle XIX, per la seva situació estratégica, més avall del port d’Envalira, i per la necessitat de complementar l’economia familiar, els Calbó van sol·licitar permís al Comú de Canillo per destinar la casa pairal a usos d’hostaleria i, a més d’allotjar moltes de les persones que treballaven a la finca, acollien viatgers que entraven o sortien del país.
I, per descomptat, en aquest servei de fonda sobresortia la cuina que s’oferia. Qui portava el negoci era la padrina de Josep Areny, Maria Casal, canillenca, persona molt treballadora i gran cuinera, que malauradament va morir jove acabada la Segona Guerra Mundial. Van haver de buscar algú que la pogués substituir en la tasca i aquesta persona va ser Carme Fité, que va treballar de cuinera al costat de Josefa Areny -una dels cinc germans i germanes del pare d’Areny- que s’ocupava de servir els comensals. Fité i l’hereu es van enamorar i van contraure matrimoni el 1948.
Casat amb Carme Marfany, amb qui tenen una filla, Maria, que ja els ha fet padrins, Josep Areny, que va ser cònsol major de Canillo i conseller al Consell General de les Valls, rememora amb precisió la història familiar i albira el futur amb il·lusió i ganes de continuar aportant i sumant en benefici de la societat andorrana.
Déu-n’hi-do el repte que va assumir la vostra mare amb l’Hostal Calbó…
La mare va ser una dona infatigable i arriada, que va fer pujar el negoci i que es va entendre a la perfecció amb la tia Pepa, una persona molt discreta que sempre va saber estar en un segon pla i que va ser com una segona mare per a mi i els meus germans. L’activitat de l’hostal va anar evolucionant perquè Andorra es començava a bellugar una mica més. Els vianants que venien de França i d’Espanya eren més exigents, coincidint amb l’inici del turisme. Sobretot ens visitaven anglesos i francesos, que venien a passar l’estiu o s’allotjaven tot un mes a casa nostra. Aquella època l’hostal tenia catorze habitacions i ara, que fa dotze anys que la casa està tancada, tenim la intenció d’arreglar-la per anar-hi a viure, cosa que em fa molta il·lusió perquè és el lloc on vam néixer tots els germans i hi hem acumulat moltes vivències, per descomptat.
Un negoci amb cuineres de cuina casolana…
Sí, la mare sempre va encarregar-sede la cuina, després d’aprendre i prendre el relleu a la padrina, una cuinera excepcional, i que feia un menjar molt familiar, casolà, que preparàvem amb molts productes dels nostres horts i dels nostres corrals, amb pollastres, gallines, conills i porcs, que engreixàvem amb naps bullits i farina. Com us podeu imaginar, en sortien bons pernils, que el pare curava i tenia penjats dos anys. També confitàvem carn i elaboràvem embotits des de botifarra blanca confitada fins a llonganisses, que eren fantàstiques La mare va continuar amb la cuina tradicional de sempre, molt natural, i una senzilla truita de patates amb ceba o sense, un arròs de muntanya o un conill a la cassola eren plats insuperables, tot fet amb llenya i a un altre ritme. Qui venia a menjar a casa sabia per què ho feia.
El final d’etapa de l’hostal?
L’estació d’esquí va néixer el 1963 i les coses van canviar, perquè Soldeu va passar de ser un poble agrícola i ramader a ser un poble amb aspiracions turístiques. Aleshores, la feina a l’hostal es va tornar a activar, amb els viatgers de sempre i l’arribada de clients nous gràcies a l’esquí. El poble es va començar a moure i les nostres famílies també, preveient les oportunitats que s’intuïen en el sector de la restauració i l’hoteleria. Ja existia l’Hotel Bonell i van obrir l’Hotel Naudi, l’Hotel de la Posta i l’Hotel Soldeu, entre d’altres, i es van començar a construir els primers apartaments. Hi va haver un canvi de paràmetres i nosaltres, davant del panorama nou, vam aturar l’activitat tradicional de l’hostal, tot i que continuaven venint a dormir, o a menjar sobretot, persones de tota la vida. Es vaabandonar progressivament el servei de fonda, fins el 1975, que vam tancar el negoci i vam destinar la casa a ús familiar, perquè érem molta colla. A més, pensi que les deu o dotze famílies que som de Soldeu ens hem entès sempre bé i hem tirat endavant les activitats amb molt consens, des de l’àmbit privat fins als projectes col·lectius, passant pels negocis. D’aquí que la figura secular del “veïnat” encara sigui tan respectada entre nosaltres.
Com a empresari heu tocat diversos rams…
Al marge de la nostra activitat pròpia lligada a la pagesia i a l’Hostal Calbó, el primer negoci desvinculat de la casa pairal va ser Esports Calbó, el 1970, a l’hort de davant de casa. Sempre amb els meus dos germans, Daniel i Xavier. Tots els negocis els hem fet igual perquè a casa, tots els germans, hem arrelat allà on hem nascut. És veritat que a mi, pel fet de ser el gran i perquè la mare i la tia Pepa em van educar així, m’ha tocat més portar les regnes, però ens avenim molt.
Quina va ser la gènesi de l’actual Grup Hermitage?
El 1976 ens vam animar més i vam construir el primer edifici d’apartaments, els Apartaments Calbó, on avui dia hi ha les residències Hermitage, catorze unitats que llogàvem tot l’any a famílies de Barcelona que venien a gaudir de l’esquí, sobretot. Al cap d’uns anys, cap allà al 1989, vam canviar aquella modalitat i vam reconvertir els apartaments en els actuals allotjaments turístics, que se’n diu ara, amb un lloguer per setmanes. Va ser llavors quan hi va haver la irrupció de la clientela anglesa. Això va accelerar el procés econòmic i el negoci es va multiplicar per tres. Ens vam tornar a animar i vam construir un segon edifici amb trenta apartaments més, els Edelweiss (1980), on avui tenim les oficines del grup, amb el mateix règim d’allotjament turístic. Com que l’activitat anava molt bé, a l’altre costat de la carretera vam comprar el xalet del Duc, construït per un matrimoni anglès, que el van reconvertir en un restaurant. Aquí va ser on vam fer el nostre primer hotel, l’Hotel El Duc (1986), amb divuit habitacions, mantenint el xalet. I com que la clientela anglesa ens garantía tota la temporada, ens va permetre afegir-hi deu habitacions més.
I no vareu acabar aquí, com sabem…
Efectivament, a finals dels vuitanta vam presentar un projecte per construir un nou hotel, l’Sport, amb 120 habitacions, que vam inaugurar el 1989. Aquesta iniciativa ja ens va costar més, perquè eren molts metres quadrats, amb una part noble molt maca i unes habitacions molt confortables, però el mercat anglès no donava per tant. La inversió va ser forta i els operadors anglesos tenien feina per a la comercialització perquè els preus eren una mica més elevats dels que hi havia a Soldeu en aquell moment. A més, el Pas de la Casa, que ja era una estació d’esquí consolidada, tenia hotels amb uns preus alts i nosaltres vam pensar que si algun dia podíem oferir els nostres serveis amb aquelles tarifes el negoci ens funcionaria molt bé, però el marge que teníem era limitat i, a més, havíem de fer miracles per garantir l’ocupació.
Tot i així, ens en vàrem anar sortint fins que l’any 1993 hi ha un canvi en l’estació d’esquí de Soldeu, que va passar al Comú de Canillo i es va crear una nova societat amb el banc Crèdit Andorrà. Amb aquest canvi es planteja la construcció d’un giny mecànic que surti des de vora de la carretera, i d’un pàrquing, i resulta que els terrenys on es proposa fer són de la nostra família i entrem en negociacions. Arribem a consensuar un projecte amb el Comú i Ensisa, i es construeix un aparcament de tres-centes places i una plaça pública, propietat del Comú; una zona d’embarcament per al nou telecabina, propietat de l’estació d’esquí, i una part comercial i un nou hotel, que és de casa Calbó. I entrem en una altra dimensió, perquè el nou hotel, amb 120 habitacions més, quan s’enllesteix tot el projecte arriba a les 150: l’Hotel Village.
En definitiva, la transformació total de Soldeu, no?
El poble té un pàrquing per primera vegada, un giny mecànic que es pot agafar directament des del peu de la carretera, un establiment hoteler de gran capacitat i una pista de dotze metres d’ample que connecta directament amb totes aquestes noves edificacions. L’estació va canviar de rumb després de molts anys sense inversions i es va contractar un professional, Conrad Blanc, per dirigir aquesta nova etapa.
I la idea de construir un hotel de cinc estrelles quan arriba?
Amb el nou complex en marxa les coses anaven rutllant bé per a tothom -estació, comerços, hoteleria i restauració- i ens vam plantejar, ja que teníem funcionant dos hotels de quatre estrelles –el Village i l’Sport- i uns apartaments acollidors i ben gestionats, que havíem d’anar més enllà i així va sorgir la idea de fer un nou hotel però de cinc estrelles. Quan ho vam anunciar ens van prendre una mica per bojos, perquè la veritat és que sempre hem estat força agosarats. I tot això, a més de voler fer un salt qualitatiu, també va ser producte de veure que teníem la necessitat de no dependre exclusivament dels operadors turístics per no hipotecar el futur del nostre negoci. El 2005 inaugurem l’spa i el 2006, després d’haver visitat molts hotels de luxe d’alta muntanya d’arreu del món i de comprovar totes les possibilitats que teníem, inaugurem l’Hotel Hermitage.
Els vostres establiments, com hem vist, han anat sorgint un rere l’altre, però la imatge, el disseny i l’arquitectura que projecten semblen fruit d’una cosa molt ben pensada…
Hi ha una cosa curiosa en els nostres negocis, fins i tot quan comencem amb la botiga de lloguer de material d’esquí: sempre hem volgut oferir qualitat de producte i servei. Vam ser els primers a llogar esquís de fibra de vidre a Andorra, quan a tot arreu es llogaven de fusta, i aquella temporada vam arrasar el mercat. I quan vam fer els primers apartaments, els vam construir amb pedra vista, balcons de fusta i llosats amb pendent, quan llavors no era el normal. És a dir, des del principi vam tenir molt clar que les nostres edificacions s’havien de construir amb molta cura i aquesta és una tònica que no hem abandonat mai, amb la decoració interna que orienta i supervisa personalment la meva muller, Carme Marfany. Hem perseguint la superació constant i hi ha hagut una continuïtat perceptible. Sense il·lusió i ganes, és impossible d’aconseguir. No ens ha faltat ofertes de compra dels nostres negocis, però amb els germans sempre hem tingut la voluntat de conservar el patrimoni heretat, apostar pel país i crear aquest producte de qualitat.
I l’aposta per la gastronomia, quan us la plantegeu?
El nostre primer restaurant va ser El Duc, quan vam comprar el xalet al matrimoni anglès que n’era propietari, i va funcionar de forma autònoma fins que es va convertir en el restaurant de l’Hotel El Duc. El Sol i Neu era un restaurant que s’havia obert quan es va inaugurar l’estació d’esquí però era molt casolà, gairebé un xiringuito a peu de pista. Ens el vam quedar quan es va acabar el contracte dels gestors anteriors i el vam arreglar i modificar, i he de dir que per la seva situació i per les seves prestacions s’ha convertit en un restaurant de referència amb el pas dels anys. Quan vam fer el Village vam decidir començar a potenciar més la restauració amb la contractació de professionals del ram perquè teniem clar que la gastronomia seria un gran complement de tota la nostra oferta i el Sol i Neu se’n va beneficiar, sobretot gràcies a l’aportació que va fer el cuiner català Nandu Jubany mentre va treballar amb nosaltres.
I amb qui vàreu contactar inicialment per fer-ho possible?
L’any 2005 havíem posat en marxa l’spa, que amb els seus cinc-mil metres quadrats va esdevenir un gran atractiu. Aleshores vam encarar definitivament la qüestió de la gastronomia i primer vàrem parlar amb el cuiner Santi Santamaria, que era la persona que havíem escollit per liderar aquesta nova oferta, però malauradament va morir l’any 2011 i vam haver de buscar alternatives. Vam tancar un acord amb Carles Gaig i Nandu Jubany i va arribar un moment, ja que tots dos portaven la seva plantilla, que la col·laboració era massa complicada i ens vam decantar pel Nandu, que va operar una millora de les cuines terrible, fantàstica, en set o vuit anys d‘estada amb nosaltres. Ara bé, nosaltres vam decidir cercar una primera estrella Michelin i ell, que ja en tenia una a Catalunya, no ho tenia com a prioritat i aquí es va tancar la relació.
I arriba el xef i empresari riojà Francis Paniego…
Sí, l’any 2018 ens posem d’acord amb Francis Paniego, que a Ezcaray ja coneix el que són les estrelles Michelin (echaurren.com) i que accepta formar un equip fix amb l’objectiu d’anar a buscar la primera estrella. Això sí, abans de marxar el Nandu ja havíem obert el Koy Hermitage, amb la cuina japonesa del xef Hideky Matsuhisa, amb una estrella al barceloní Koy-Shunka (koyshunka.com), i que funciona molt bé. I finalment, amb l’Ibaya, l’any 2022 vam aconseguir la nostra primera estrella. Amb aquest binomi entre un home tan experimentat com Francis Paniego, com a xef assessor, i Jordi Grau, com a xef executiu, un gran professional també, jove, que ha sabut bastir un equip ampli i qualificat fet a la seva mida, tenim l’oferta gastronòmica molt ben orientada que satisfà les necessitats dels nostres nou restaurants i la promoció externa de la nostra proposta culinària en tota mena d’esdeveniments gastronòmics. I ara, a més, hem incorporat un nou concepte que consisteix a donar suport a les noves botigues d’esports que obrim amb un punt de restauració tipus snack que instal·lem al costat.
Com es porta això d’haver de muntar un imperi com el vostre sabent que cal trobar els recursos econòmics necessaris?
Hauríem de repassar una mica la història de la família, el padrí (Josep Areny Calva, 1891), quan va morir son pare per un allau de neu, estava en gestació i es va criar amb capellans fins als vint anys. Després de néixer la padrina va haver de marxar a França i la família va nomenar un marmaison, un gestor del patrimoni, fins que el padrí va tornar, el van casar i va prendre possessió de la propietat. Ell i els pares em van educar per conservar aquest patrimoni davant de tots els daltabaixos que haviíem patit els Calbó. A partir dels vint anys el padrí també es va dedicar a la política, cosa que no va fer el pare perquè no li agradava. Vaig viure la política des del bressol, perquè a casa el padrí feia moltes reunions i em posava al costat de la llar del foc, al voltant de la qual es reunien, i el padrí ho permetia. Allà es decidien moltes coses, tant públiques com privades, i en aquell ambient vaig aprendre molt. D’aquí que els Calbó tinguem aquesta dèria per conservar el llegat i que estiguem acostumats a superar dificultats.
Actualment, el vostre complex de muntanya és el primer del Pirineu i un dels més importants del món. Objectiu assolit?
En primer lloc, tot això ho hem pogut fer perquè això és Andorra, un país extraordinari, amb bona gent i que ens ho ha donat tot. Fa cinquanta anys, quan vam començar, tot era molt diferent i no hi havia res del que tenim ara. Sota la direcció de Josep Lluís Bonet i la col.laboració d’Elena Mateu al capdavant del nostre negoci hoteler, estem contents perquè hem creat un producte que suma, no només amb llocs de feina, sinó creant una certa riquesa en benefici del sector, del poble, de la nostra parròquia i del país.
Andorra ha viscut i viu un debat intens sobre els serveis que cal oferir i a quin tipus de mercat turístic cal dirigir-se. Heu marcat el camí?
Sense voler-nos posar medalles, ens hem avançat al temps, i cal remarcar que no ha estat gens fàcil. Ara, hi ha moltes possibilitats i, malgrat el debat que hi ha sobre la neu i si en el futur continuarà nevant, per tota la qüestió del canvi climàtic, estem motivats i continuem il·lusionats perquè és evident que hi ha cicles i a més, avui dia, existeix el cultiu de la neu, que garanteix les condicions necessàries per al funcionament de les estacions d’esquí. I, sobretot, tenim un recurs com la muntanya, que encara no s’ha explotat prou bé des del punt de vista de l’atractiu turístic. És una assignatura que tenim pendent, perquè anys enrere, a l’estiu, teníem molts clients, que hem de tornar a tenir. I que consti que hem de revisar el nostre creixement i començar a separar el gra de la palla, i que quedi clar que no vull donar lliçons a ningú. Si volem tenir un país harmoniós i cuidat no podem créixer tant i tan de pressa, amb carreteres col·lapsades o amb la manca d’aigua que hem començat a experimentar. Hem d’evitar les aglomeracions que tenim i hem de procurar que el sector turístic i el comerç tinguin més nivell amb un plantejament més selectiu. I aquí voldria remarcar que l’Administració hauria de ser més exigent amb la classificació hotelera. No podem perdre l’atractiu que busca la gent que ens visita i que ve a Andorra per gaudir de l’entorn i per descansar.
Un dels atractius més lloats és la vostra àmplia oferta gastronòmica, reconeguda internacionalment. Era l’altre gran objectiu?
Estic molt orgullós del producte que oferim, en general. La part hotelera, l’hotel de muntanya Hermitage està molt ben concebuda, en el producte i en el servei que dona, amb un equip de grans professionals a totes les àrees. Tenim un 30% de clients que no esquia, que escull el destí i que es planteja què farà mentre la resta de la família practica l’esquí. Tenim activitats complementàries, des del golf a l’spa, passant per moltes més opcions de lleure que solucionen aquestes necessitats, i la nostra oferta gastronòmica arrodoneix tot el paquet, sens dubte. A més, ara hi afegim un producte de bordes, l’ànima del nostre país i que ens recorda d’on venim. En tenim dues, una al Tarter, al camí del Gall, i una altra a la vall d’Incles. La primera, una propietat familiar del 1630, és l’Hermitage Mountain Lodge Borda Calbó, que hem restaurat amb una capacitat per a dotze persones comercialitzada amb tots els serveis, amb cuiner inclòs. I la segona, és una borda petita, que hem convertit en una suite i en la qual, a una hora convinguda, servim l’esmorzar.
Aquest mes de juny s’ha sabut que Soldeu quedava descartada per organitzar els Campionats del món d’esquí del 2029 i del 2031…
El món de l’esquí i les competicions internacionals és complicat, com tot. De jove vaig practicar l’esquí, vaig ser monitor. Més tard vaig ser membre de la federació i seguint el meu germà Xavier, que competia, vaig conèixer moltes estacions de fora i vaig entendre les grans possibilitats que podíem tenir a Soldeu si sabíem fer les coses com ells. El 1972 vam celebrar aquí la primera prova de la Copa d’Europa i des de llavors hem entrat en el circuit internacional amb proves de la Copa del món fins i tot. Ser candidats a uns campionats del món és fantàstic, ho hem intentat i hem de continuar persistint. Aquest cop teníem un projecte molt bonic i ben fet, i estàvem molt il·lusionats, perquè un esdeveniment així suposa riquesa. La vida és una cursa de llarga distància i hem de perseverar per aconseguir organitzar uns campionats del món i anar pensant en el 2033.
Anem acabant: com veieu el món de la restauració andorrana?
He de dir que últimament, i espero que estigueu d’acord amb mi, la restauració del país ha fet un salt qualitatiu molt gran. S’han obert molts restaurants, alguns de molt importants, i també gràcies a l’aposta del sector hoteler, que ha entès que un gran establiment sense un bon restaurant queda coix. Hi ha molt jovent que es dedica a la cuina, que ha seguit estudis i ha fet una preparació, per tant hi ha xefs i personal adequat per donar un bon servei. El món de la gastronomia ha canviat molt, perquè a part de la motivació d’aquest jovent, són feines més ben pagades i això al nostre país es nota. Si el nivell d’exigència puja, com comentàvem abans amb la qüestió de la classificació hotelera, aquest client que gaudeix de la bona gastronomia s’interessarà encara més per la nostra cuina.
Noms propis de professionals i establiments del país que han fet història?
Des de tota la vida a cada parròquia hi havia un hotel emblemàtic amb un servei de restaurant excel·lent. En diré uns quants, perquè és impossible anomenar-los tots: a Andorra la Vella, el Mirador o el Park Hotel; a Escaldes, l’Hostal Valira o l’Hotel Gastronòmic Casa Canut; a Encamp, l’Hotel Rosaleda; a Canillo, l’Hotel Comerç (o Cal Marquet) o el Parador de Canaro; a la Massana, l’Hotel Palanques, l’Hotel Naudi o l’Hotel Rutllan; a Ordino, l’Hotel Coma… Pel que fa a restaurants amb tradició, l’Hostal Calones, El Celler d’en Toni, Can Manel o la Cava Areny (o Conejos), a la capital. També cal esmentar El Serrat o l’Hostal Vilaró, a la vall d’Ordino; La Guingueta i el Parador de Canòlich, a Sant Julià; El Rusc i la Borda Raubert, a la Massana: Ca la Lydia, a Pal; la Borda de Xixerella; La Cantina dels Racons, a Canillo. I anys enrere, La Chaumiere, amb la Rosa, la mare del Michel Naudi, o ara la Cort de Popaire, també a Soldeu. I de noms propis destacaria el Christian Zanchetta, el Carles Flinch o l’Albert Coll, conscient que me’n deixo molts que mereixen figurar igualment en aquesta llista. I acabaria amb llocs emergents com la Dúnia, a Grau Roig, o la Neu, al Serrat.
JM / Menja’t Andorra
