Andrea Regadera:”He menjat a uns 120 restaurants andorrans però la llista dels que em falten és cada cop més llarga”

Andrea Regadera (Terrassa, 1993) va arribar a Andorra fa quatre anys i com que de mica en mica anava descobrint llocs on gaudir menjant, fa un any va crear un compte d’Instagram, Regaderafoodie, per recollir-los i compartir-los. En aquest breu temps ha arribat a tenir 5.500 seguidors, ha participat en la campanya de difusió de l’Andorra a Taula 2021 i ha esdevingut col·laboradora d’El Periòdic, on recomana un restaurant cada quinze dies.

T’esperaves aquest èxit?

No, gens. Quan vaig començar ho feia gairebé més per mi, per recopilar les experiències, i si a la gent li interessava millor. Veia comptes que voltaven els 600 seguidors i pensava: jo mai arribaré a aquesta xifra!

Això et motiva a seguir.

Molt. Si no potser me n’hauria cansat. Però quan veus que a la gent li agrada i t’escriuen, t’esforces a millorar. Abans mai sortia a les fotos i ara em comença a agradar fer vídeos.

Et consideres influencer?, t’agrada aquesta denominació?

Al principi m’ho deia a mi mateixa fent broma, fins i tot escrivint-ho malament, influenser, escrit així, malament. Però si t’ho pares a pensar, amb les ressenyes intento influir perquè vulguis anar a un restaurant determinat. Una amiga que també penja continguts de cuina a Instagram, la Kattia, d’Andorra Cooking Spot, em va dir “En el moment que et segueixen, t’escriuen i et copien ja ets una influencer“.

Quin és el teu modus operandi?

Només publico el que he tastat i considero que val la pena recomanar. Per ara, mai he cobrat per fer-ho, ni he fet cap crítica negativa. En tres ocasions, el restaurant al que hem anat no m’ha agradat i no ho he publicat. Però els ho he dit. Un va ser fa poc. Era un restaurant que acabava d’obrir i vaig pensar: si faig una crítica negativa els enfonso. Li vaig dir al noi que el sopar havia sigut un desastre —amb altres paraules— i no vaig publicar res.

Si no t’agrada el menjar i el cambrer et demana “Tot és del seu gust?” què respons?

Quan no em dedicava a això, deia que sí i llestos. Però ara penso que fent això els estàs fent un mal servei, perquè ells han de saber què poden fer millor, i intento dir sempre la veritat. I a les ressenyes, si trobo que falla un aspecte concret ho dic, com a punt a millorar, mai com a crítica.

Tendeixes a ressenyar locals de cuina popular. És perquè són els que et pots permetre o perquè defenses una cuina fresca i senzilla?

Primer de tot ho faig perquè penso que no cal gastar gaire per menjar bé. I com que acostumo a pagar, també miro per la meva butxaca, ha, ha! A més, penso que si sempre recomanés restaurants de luxe no connectaria amb el gran públic.

Vas començar el compte d’Instagram quan vas arribar a Andorra. El canvi de paisatge va ser determinant perquè fessis el pas?

A Terrassa vivia amb els meus pares. Els dos tenen sous humils i jo just començava a treballar i tampoc tenia un gran sou, així que no sortíem gairebé mai. Teníem tres llocs escollits (una pizzeria i un parell de menús) i no innovàvem. Quan vaig arribar a Andorra feia el mateix perquè no coneixia llocs. Va ser quan vaig conèixer la meva parella, el Sr. de Regadera, que vam començar a sortir. Em va agradar i vaig pensar: la gent necessita recomanacions de llocs on es mengi bé i a un preu assequible.

Trobes que a Andorra hi ha poca informació sobre el tema?

Sí. Ara comença a moure’s, sobretot a xarxes. O potser és que quan no estàs ficat en el tema no saps arribar a les fonts. Però veig que a Barcelona hi ha moltíssima més informació. Aquí no és que ens falti oferta, és que no ens n’assabentem. És un terreny per treballar.

Quina nota poses al país pel que fa a restauració?

No li donaria un excel·lent pels preus. Per norma general és car, menjar a Andorra. Però hi ha molta varietat i qualitat. Li posarem un notable alt.

Cada quan vas a restaurants?

De mitjana, dos cops per setmana.

I a quants restaurants del país has menjat?

A uns 120, però me’n queden molts per descobrir. Tinc una llista de llocs on vull anar i no sé si l’acabaré mai perquè, a més, no para de créixer…

T’interessen totes les cuines?

Sí, sí, com més diferent sigui al que conec, més m’atrau la idea de descobrir-la. Si puc escollir, sempre aniré a buscar sabors nous.

Fem una regressió a la infància. Quin és el teu primer record culinari?

No et sabria dir si és el primer però és el que m’ha vingut al cap: des que tenia uns 6 o 7 anys, a casa agafàvem galetes maria, les trituràvem, hi posàvem llet condensada i Colacao, en fèiem boletes i amb això berenàvem. No sé qui s’ho va inventar, em sembla que va ser una cosina, però la recepta ha anat passat dels grans als joves. Un altre record és el de la canyella d’un pastís que el meu avi em preparava sempre pel meu aniversari. Des de llavors, sempre que sento olor de canyella penso en ell.

I el record culinari més intens?

El primer cop que vaig anar a una estrella Michelin, que va ser no fa gaire, fa dos o tres anys. Va ser el Raúl Resino, a Castelló de la Plana. Em va encantar. Va ser una experiència brutal des que entres, com t’atenen, els plats… Va ser el meu primer contacte amb la gastronomia d’alt nivell.

Ens consta que també cuines.

Alguna coseta faig. De fet, poca gent ho sap, però abans de començar amb Regaderafoodie, en el meu Instagram personal bàsicament publicava receptes. Perquè sempre m’ha interessat molt el tema de l’alimentació saludable i sempre he fet molt esport i he intentat combinar aquestes dues passions.

Trobes que cuina i esport casen bé?

Regaderafoodie ha trencat les meves previsions, perquè abans feia una alimentació molt saludable que, com a molt, em saltava un cop per setmana, i ara ho faig més sovint. Però he arribat a un punt de pau mental i d’equilibri, perquè penso: si avui m’he de menjar un crep me’l menjaré i el gaudiré, i després ja el cremaré. O no, no passa res. El context és important. Segueixo molts nutricionistes. M’agrada especialment el divulgador Marcos Vázquez, que trenca molts dels mites establerts en el món de l’alimentació i l’esport.

Quin plat claves?

La coca de recapte. La faig amb espelta i verdures, em queda boníssima. Tothom que la prova em demana la recepta.

I quin no hi ha manera que et surti?

La truita de patates. No hi ha manera de trobar-li el punt, sempre em queda o massa feta o crua. Em costa molt.

Acaba la frase: la gent que no posa ceba a la truita de patata són uns…

Impresentables. Aquesta gent no sap el que és la vida, ha, ha! És broma, es broma! Però és que la ceba és el millor ingredient que hi ha, tot millora amb ceba!