Ara es parla molt d’economia circular. És un concepte que ens entra bé, potser perquè a escola ens havien ensenyat que l’aigua de la neu i de la pluja queia sobre les muntanyes, baixava pels rius, arribava al mar, on s’evaporava per l’acció del sol, formava núvols i tornava a caure, reiniciant així un cicle etern. Entremig, una part d’aquesta aigua passava pels nostres cossos. L’ingeríem en forma d’aliment, sòlid o líquid, i després de transportar nutrients a les nostres cèl·lules, s’enduia els residus, que finalment extrèiem, també en forma líquida o sòlida, i d’aquí es reincorporava al flux general, cosa que també sabíem per la famosa cançó burxeta de Los Toreros Muertos.
En el Cicle de Cinema de Muntanya i de Viatges d’enguany, el periodista científic Toni Pou, en la seva conferència sobre la colonització de l’espai, explicava que els astronautes que facin viatges a Mart beuran cada dia el mateix cafè: el prepararan amb l’aigua emmagatzemada en el dipòsit de la nau, l’evacuaran en una màquina que ho filtrarà i l’endemà faran servir aquella mateixa aigua, exactament la mateixa —bé, la seva o la dels seus companys—, per preparar-se un nou cafè.
L’any 1992, la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament (CNUMAD), reunida a Rio de Janeiro, va proposar declarar el 22 de març Dia Mundial de l’Aigua. L’aigua és un bé escàs i essencial per garantir la qualitat i la sostenibilitat del medi ambient i el benestar de les persones. A la Mediterrània es preveu un descens dels recursos hídrics disponibles de fins al 20% en l’horitzó 2045.
Aquí dalt som afortunats perquè l’aigua abunda més que en altres llocs. Tot i així, no s’hi val a badar. L’estudi Avaluació i prospectiva dels recursos hídrics dels Pirineus, encarregat per Andorra Recerca + Innovació, posa de manifest “les possibles tensions hídriques a llarg termini, tot i que la disponibilitat per al consum humà no estigui compromesa fins al 2050. La captació d’aigua pot veure’s afectada sobretot a l’estiu, en què els cabals són més baixos i la demanda augmenta pel turisme i l’agricultura.”
Se m’acudeixen diverses derivades culinàries i alimentàries de l’aigua, de cadascuna de les quals podríem treure bastant suc (i mai millor dit). Per ara, ho deixarem en una sèrie d’idees merament esbossades, que us convido a ampliar o contestar. No volen ser l’última paraula sobre el tema sinó una incitació a la reflexió i al debat:
- Se’m fa estrany que Andorra, que té més de 1.200 km de rius i torrents, amb un recurs hídric estimat de 283 hm3/any, no tingui una marca d’aigua embotellada i n’hagi d’importar.
- El mateix nom del país podria tenir un vincle amb l’aigua. Diversos historiadors postulen que Andorra podria significar “aigua principal” en protobasc o en la llengua íbera que es parlava en aquestes contrades abans de la romanització. Manuel Anglada sostenia que vindria d’ando iturri, “font gran”.
- Xavier Planas, Carles Gascón, Juan Karlos López-Mugaritza i Mikel Belasko van fer un estudi comparatiu i van observar que topònims similars —Andorra, Dorres, Dòrria…— compartien el fet de tenir dolls d’aigües termals.
- (Ja posats a elucubrar, Urquell, nom d’una famosa marca de cervesa txeca, ve de l’alemany antic i signifca “font original“. Ves que els nostres veïns de més enllà del Runer no tinguin també l’arrel etimològica en l’aigua).
- De tota manera, potser a dia d’avui no hi hagi necessitat de comercialitzar aigua embotellada. L’aigua corrent, la que surt de l’aixeta de casa, és potable, és a dir, apta per al consum humà, i la d’Andorra en particular és de molt alta qualitat (és alta en ferro i baixa en calç). I consumir aigua d’aixeta suposa una reducció importantíssima de residus de vidre i, sobretot, de plàstic.
- D’altra banda, pels que vulguin garanties addicionals, han proliferat darrerament empreses que comercialitzen aparells que filtren l’aigua de l’aixeta per un preu mòdic. Cada cop més restaurants n’ofereixen i no se n’avergonyeixen. I bé que fan.
- Parlant d’aigua potabilitzada, si trobeu una font amb un cartellet que diu “aigua tractada” és que està connectada al sistema d’abastiment i tractament d’aigua del comú o de l’administració corresponent. Hi podeu beure tranquils. Si, en canvi, du un cartellet que diu “aigua no tractada” és que prové d’una surgència natural. Hi podeu beure igualment tranquils.
- Hem parlat d’aigua potable. També es pot diu aigua de beure o aigua de boca. He evitat aquesta última expressió perquè em resulta odiosa, tot i que no sé per què. A vosaltres no us passa? En canvi, aigua de beure m’agrada. Em fa venir al cap aquesta deliciosa bossa nova.
- D’on ve l’aigua de l’aixeta? De la captació de rius, estanys i dipòsits subterranis. I aquesta aigua? De la pluja i la neu. I aquesta? De l’evaporació del mar (i d’altres aigües superficials), ja ho hem dit. Però i d’on ve tota aquesta aigua? No ho diríeu mai!
