23
juny

A Andorra es menja molt bé

A Andorra es menja molt bé. És la meva opinió i potser difereix de la teva. A més, potser és una opinió ingènua, poc documentada, pròpia d’un nouvingut (sis anys porto al Principat) que mira amb massa bons ulls la terra que l’ha acollit. Però abans de jutjar-me et prego que escoltis els meus arguments.

            A l’abril vaig anar de vacances a una illa de l’Atlàntic que fa 150.000 km2 (el triple que Andorra) i que té una població de 150.000 habitants (el doble que Andorra). És una regió que viu essencialment del turisme. Com que està rodejada de mar, té indústria pesquera, lògicament, tot i que vaig veure molts pocs vaixells de pesca als ports i pel que llegeixo treballen sobretot en aigües costeres i tenen en canvi notables impediments polítics i administratius per fer-ho a les continentals.

            L’illa té una pluviometria molt baixa però els pagesos se les han empescat per obtenir l’aigua necessària per cultivar: han construït grans aljubs i tapen la terra amb una capa de sorra volcànica —picón negro— per captar la rosada.

            Tenen plats típics, és clar, tot i que jo en vaig saber trobar pocs: les papas arrugadas con mojo, el bienmesabe… Vaig tastar una melmelada de cactus que em va semblar apreciable. I elaboren vi amb una tècnica sorprenent: construeixen murs semicirculars en pedra seca, els zocos, per protegir les vinyes del vent, que bufa amb força molts dies de l’any. Fan vi des del segle XVIII i alguns son bastants bons —toquen especialment bé els dolços, fets amb malvasia volcànica—, i tenen la mà trencada pel que fa a l’enoturisme.

            Però si ho comparem amb Andorra, tenen una oferta de restauració francament limitada, molt orientada al turista britànic, que és el predominant. Als pobles petits hi ha restaurants de pescadors on es pot menjar cherne (en català dot o gerna), vieja (peix lloro), barracuda i poques espècies més, sovint a la planxa i acompanyades d’amanida i les famoses patates, petites i meloses. En poblacions més turístiques, tots els restaurants són calcats: la carta s’obre amb pa d’all i continua amb plats típics de la cuina espanyola, peix, carn (no n’hi ha ni un que no ofereixi T-bone steak, és a dir, mitjana de bou) i es remata amb pasta i pizzes. Un totum revolutum poc engrescador.

            A Andorra hi ha molts més establiments dedicats a la cuina. No pas tots bons, és clar, però molt més variats: hi trobem bordes tradicionals, petits bars especialitzats en empanades argentines, establiments de degustació i venda de delicadeses, restaurants d’avantguarda, de cuina nikkei, de cuina de mercat amb toc d’autor, tavernes filipines…

            En aquesta illa no hi ha cap restaurant amb estrella Michelin (en altres del mateix arxipèlag, més grans, sí). A Andorra hi ha l’Ibaya i abans vam tenir l’Aquarius del Caldea. Tenim un modest però suculent receptari propi (l’escudella de congre, la crema d’ortigues…) i embotits únics o compartits com a molt amb comarques veïnes (la donja i la bringuera). Tenim ramaderia de qualitat, caça i bolets, i potser sí que una gamma molt limitada de productes del camp, cap amb denominació d’origen.

            No som el súmmum de la cuina mundial, no dic pas això. Dic que a Andorra hi ha una cultura culinària absent en altres llocs, una cultura que es transmet de pares a fills consistent, essencialment, a saber identificar els trets bàsics de la gastronomia nacional i a valorar la importància d’un bon àpat. Dic també que hi ha un bon grapat d’esdeveniments dedicats a promocionar la cuina local i pirinenca en general. I dic finalment que hi ha una oferta de restauració amplíssima (només a la Massana, el Comú n’ha comptabilitzat recentment 87) , per a tots els gustos i per a totes les butxaques, que et permet, si tries bé, gaudir d’àpats exquisits. I la conclusió que en trec —subjectiva, potser precipitada, però honesta— és que a Andorra es menja molt bé.

Fes el teu comentari