Ens ha cridat l’atenció un reportatge publicat el 5 d’agost al BonDia, “Ofertes que canvien la vida”. Parla d’una oferta per a una feina de cambrer “amb unes condicions que no són gaire habituals en el sector de la restauració del Principat ni d’Espanya”: salari fix net a partir de 1.600 euros, hores extra pagades, paga doble al desembre (per any treballat), propina d’entre 50 a 150 euros al mes, dos dies de festa setmanals (excepte al desembre) i àpats inclosos.
En altres paraules: un salari correcte; hores extres pagades, com ha de ser; paga doble al desembre, que és d’agrair; propina, com és propi d’aquesta professió; dos dies de festa setmanal, i amb excepcions; i àpats inclosos, lògic quan es treballa a l’hora de dinar i de sopar en establiments de restauració.
El que ens sorprèn és que aquestes condicions no siguin “gaire habituals”. Aquestes ens semblen d’allò més raonables i ponderades, potser sí que amb un punt de generositat, però en cap cas diríem que és res de l’altre món. Tenim un problema amb el servei (no es troba gent qualificada i motivada per treballar), al Principat i aprofitem per dir que també a Espanya, ja que el país s’esmenta a l’article, i fa temps que polítics, professionals del sector, tertulians i gent del carrer ens trenquem les banyes buscant-hi en va una solució. I resulta que la teníem al davant dels nassos: només cal pagar un sou mínimament digne i respectar les condicions laborals vigents.
Qui ha posat l’anunci és el restaurant Marquet Gourmeterie. Amàlia Marquet, la seva copropietària, explica el que els ha motivat a oferir aquestes condicions: “Abans era fàcil trobar personal i feia ofertes com ho fa tothom, posant els requisits que jo necessitava. Però d’ençà que les condicions de vida han canviat i els lloguers estan molt elevats, vaig decidir posar totes les condicions laborals perquè la gent sàpiga que no em ric de les persones, sinó que buscava un treballador professional que se sentís a gust a la feina, perquè això es transmet als clients”.
L’article afegeix que l’anunci exigia dels candidats un bon coneixement del català i, en segon lloc, del castellà. Una altra obvietat: la Llei d’ordenació de l’ús de la llengua oficial, del 16 de desembre de 1999, estableix que “totes les empreses establertes a Andorra han de posar els mitjans per garantir l’atenció al públic en català”.
I si ho provem tots plegats? Al Menja’t Andorra creiem que aquest és un cas claríssim de win win. O de win win win: hi guanyaríem empresaris, que tindrien empleats fidels i no haurien de córrer a buscar substituts per empleats cremats; treballadors, que se sentirien degudament valorats i farien tot el que estigués a les seves mans perquè el negoci prosperés; i clients, que marxaríem de bars i restaurants cofois i panxacontents i amb ganes de tornar-hi el més aviat possible.